El perquè del projecte
Entre l´etapa escolar (primària + Eso) i el moment d´incorporar-se al mercat laboral, hi ha una etapa crítica pels nostres fills, actualment molt mal coberta.
Es per això que un grup de pares i mares, des de les respectives ampes, ens hem unit per millorar aquest aspecte clau pel futur dels nostres fills. En la mida que el projecte ha avançat, s´hi han anat afegint més ampes i entitats, ja que es una preocupació compartida no només pels pares sinó també per molts professionals del sector.
Per què es important l´etapa entre els 16-18 i els 21-23?
- La formació en aquest periode ha d´encaminar-se a obtenir l´èxit en una inserció social i professional el més normalitzada possible.
- Si pels nois/es sense cap dificultat és molt important tenir una bona formació, pels nostres fills és LA CLAU!
- La maduració pels nois/es amb D.I.D. és més lenta, i cadascún d´ells té el seu propi ritme maduratiu. Intentar que als 16 anys ja sàpiguen què fer amb la seva vida i que en 1 o 2 anys aprenguin un ofici no és realista.
- L´actual entorn de crisi econòmica i canvis de models de treball dificulten per a tots assolir una feina adequada: som realistes i també sabem que per a ells serà encara més difícil, però hem de donar-los totes les eines i recursos possibles perquè arribin al màxim del seu potencial
Què està fallant?
D´una manera resumida, exposem els principals obstacles que trobem actualment:
- Manca de places. Aquest punt, molt evident per professionals i families, no s´ha pogut contrastar amb dades oficals ja que sembla que les estadístiques no estàn enlloc i és per això que hem registrat les preguntes al Parlament per tal que les sol.liciti al Dept d Educació.
- Manca d´oferta: tots els nostres nois només tenen vocació de jardiner o lampista o cambrer o cuiner o administratiu?? Impossible. En la societat «normalitzada» les opcions professionals són cada vegada més àmplies. Per què a ells els condemnem a escollir entre tan poques alternatives?
- Pqpis i pqpis específics (adaptats): un «parxe» que s´ha convertit en la sortida més habitual pels nois i noies amb DID moderada/lleu. La figura dels pqpis va sortir com una manera d´encarrilar una certa formació molt professionalitzadora per aquells nois amb fracàs esoclar a la ESO (PERO que no ténen cap dificultat intel.lectual). Donada la manca d´oferta formativa pels nostres fills, es van encaixar en aquest model sense tenir en compte les grans limitacions que impliquen:
- Durada molt curta: 1 o 2 anys. Totalment insufients per a preparar-los per al seva nova etapa professional.
- Continguts i ritmes no adaptats: els pqpis no estan pensants per nois amb DID, per tant els continguts són absolutament inadequats per als nostres fills. Poden repetir, es cert, però sense una comprensió del que els estàn ensenyant. Repetir només serveix per afegir un any a la seva formació, sense que n’obtinguin eines o aprenentages útils.
- Els pqipis específics vénen a cobrir en una petita part aquesta mancança, adaptant lleugerament la formació a les seves necessitats. Situació: molts pocs centres, amb una varietat molt limitada i amb poca flexibilitat per definir continguts especials.
- Han de renunciar al titol de la Eso: aquells que amb molt d´esforç seu, de les seves families i dels professionals han assolit un nivell de Eso, es troben que per accedir als pqpis hi han de renunciar. Una autèntica llàstima, oi? Sobretot quan pensem que per qualsevol treball a l’Administració haurien d´acreditar necessàriament aquesta titulació.
Donar l´esquena al que està passant implica desfavorir encara més les possiblitats d’inserció dels nostres fills. A la llarga, perpetúa situacions del segle passat, amb aquests nois quedant-se a casa o totalment marginats i exclosos de la nostra societat.
